divendres, 10 d’abril de 2009

A voltes de la mona de Pasqua




Una mona actual

Una mona amb ous com "les d'abans"
La paraula mona, més enllà d’alguna teoria insostenible que n’associa el nom amb la figura que du al damunt, sembla venir de l’àrab. En aquesta cultura, la “muna” és un present que es fa a un superior en acte de reconeixement o per pagar un deute. Aquest és el sentit amb què s’empraven els ous durant l’edat mitjana. Vetats al consum durant la Setmana Santa, eren moneda corrent amb què els senyors feudals solien cobrar els impostos en aquesta època de l’any. D’aquí a fer-los objecte de regal, hi ha un pas. De fet, el cistell de les caramelles fou durant molt de temps un atuell per collir i dur els ous que es recollien durant les cantades. Per tant, res millor que l’ou per enriquir el pa especial amb què celebrar la Pasqua Florida. Perquè la mona, com les coques que encara avui s’ofereixen en aplecs al llarg de tot l’any, no era altra cosa que una pasta de pa, l’habitual, pastada amb una mica més de cura, amb una mica de greix animal i alguna llavor (especialment matafaluga) que li donava un perfum diferent. Algunes amb més ous, però batuts i incorporats a la massa.

L’ou, a tot Europa vinculat també amb la primavera, hi fou incorporat com a mostra de generositat, copiant el que feien els visitats per les caramelles. Però aquí amb el simbolisme dels anys del fillol. Tants ous com anys tenia, fins a 12. I sovint canviant la coca ovalada, la forma inicial, pel perfil d’algun animal proper (més gran com més ous duia) com la gallina, el conill, el xai o fins i tot la vedella. Més tard, aquest simbolisme desapareixeria per adoptar la forma de tortell i disposant els ous pel perímetre.

La sofisticació de la cuina i l’aparició de la pastisseria donaren un nou gir al símbol. El rotlle de pasta de pa més o menys millorada i feta a casa, fou substituït, a la societat burgesa del segle XIX, per la mona cilíndrica de pa de pessic. Amb dos pisos i una capa de crema o melmelada enmig. Després, el conjunt es rematava amb gemma per la superfície i folrant el lateral amb granalla d’ametlla treballada amb sucre.

Inicialment, els ous es mantingueren com abans, disposats pel voltant. Però ràpidament, amb l’arribada i popularització del cacau, serien substituïts per un ou de xocolata que, abandonant la tradició cristiana de fer coincidir-ne el nombre amb els anys del fillol, passà a ser únic, de mida més considerable, decorat i situat al damunt. Un fet que permeté als padrins competir entre ells en generositat. Però deixant alguns indicis de la situació anterior en forma de plomalls de colors o pollets de peluix.

La tradició europea de pintar ous de gallina i amagar-los pels jardins com a símbol de la nova primavera havia fet forat en el subconscient col·lectiu. Si més no en el burgès. El pastís del padrí abandonava l’aspecte auster i el color apagat de la mona de rotlle amb ous, per esdevenir un monument arquitectònic acolorit.

Vindrà encara una darrera transformació, fruit de la irrupció de la comunicació per la imatge. Forçant la darrera transformació de l’ou. La xocolata, inicialment fosa, agafa la forma d’una casa, un castell o, ja més actualment, del personatge de còmic o de dibuixos animats que estigui més de moda en el moment de preparar les mones. La importància de la figura, sovint fins i tot fa desaparèixer el sòcol i amb ell la mona de pa de pessic.

Costa d’entendre que la mona fos, en origen, l’ofrena d’un producte, fet per un mateix, a una colla de conciutadans per celebrar conjuntament que ha arribat la primavera i consumir-lo en comunitat. Avui, quan arriba la Setmana Santa, el diumenge de Pasqua, la gent compra una figura de xocolata que, a tot estirar, demostra que qui la compra és soci del Barça. I que intenta que el seu fillol o nét també en sigui.


Article extret de lafura.cat