Més curiositats sobre la llengua

Les reunions de les comunitats de veïns acostumen a ser un pal inacabable i un niu de queixes: Que si l'escala sembla una cort de porcs, que si els nens repel·lents del quart segona fan soroll jugant amb la play, que si les calderes no funcionen, que si cal canviar la porta de l'ascensor, que si uns paguen els rebuts i els altres no, que si la veïna del tercer primera ha muntat un putiferi i els senyors fan cua a la porta discutint de futbol, etc. etc
I tot això abans de sopar, a peu dret, en el rebedor de l'edifici, formant cercle un conjunt d'individus obligats a parlar cara a cara quan la resta de l'any no es dirigeixen pràcticament la paraula més enllà dels protocol·laris hola i adéu...

Per tot plegat són d'agrair convocatòries tan amables com la que es pot veure aquí al costat, en la qual no tan sols s'estableix un quart punt de l'ordre del dia dedicat al “torn de paraules lliures” sinó que a més es dona les gràcies als veïns “per la seva existència”.
Amb tanta exquisitesa formal i bon rotllo ja no hi ha excusa vàlida per escaquejar-se de la reunió de veïns i encara més si en lloc de fer-se a peu dret es fa asseguts en el centre cívic. Cal anar-hi ben puntual, treure's el barret davant el president o l'administrador de finques capaç d'escriure aquestes filigranes i deixar fluir les paraules lliures, que, com glosa el pedagog i escriptor Joan Soler i Amigó, són “ acabades de néixer, salten, ballen, canten, corren avall... Incansables, ara fan un reguerot, ara s'aturen formant petits bassals. Reposen, continuen avall a saltirons, entre boixos, bardisses, branques i fullatge dels faigs i dels avets. Són paraules fresques, alegres, juganeres, inventen el paisatge. Sempre avall, cascadegen per les ombrives torrenteres. I se n'hi ajunten d'altres que també van avall, com l'aigua.”
Paraules lliures a dojo. Tot sigui per resoldre problemes tan pocs poètics com els que afecten a les calderes, a la higiene i a la convivència de la comunitat. Tot sigui, en definitiva, a fi de bé.