Ho deixem tot per demà?, pautes a seguir per solucionar aquesta actitut gens positiva

Deixo tot per a demà.
Des de fora se'ls veu com dropos, mancats de voluntat o privats de caràcter. Però sofreixen tot l’innombrable perquè viuen donant voltes a les idees i a les obligacions, sense arribar mai a concretar-les. Amb el seu “deixa per a demà el que puguis fer avui”, semblen distorsionar el vell dit.
ADRIANA GIANNINI
Fregar la cuina, comprar-se un vestit, aprendre a tocar la guitarra, estudiar un idioma, casar-se, tenir un fill... No importa quina sigui la tasca que es proposen fer; sistemàticament la deixen com si una estranya força “paralitzant” els envaís cada vegada que pensen en ella. Són persones a les quals tot el que impliqui una pren de decisió i la consegüent acció els genera un sens fi de conflictes. Tan esgotats acaben pensant quin camí han de prendre o quant els costarà fer el que han de dur a terme, encara que es tracti d'un mer tràmit, que acaben per deixar-ho tot per a demà.
Refusar les responsabilitats
Qui ajorna sistemàticament, el que fa és evitar l'avui, per causes diverses: temor al desconegut, indecisió excessiva gairebé patològica; expectatives exagerades, por al fracàs o, encara que soni estrany, a l'èxit. Els qui ajornen solen justificar-se constantment: “Deixaré de beure o començaré la dieta quan jo vulgui”, moment que no sol arribar gairebé mai. Hi ha molt d'autoengany i de sabotatge en les seves actituds.
El negativisme i la pobra autoestima que els embolica fa que no emprenguin gens per temor al ridícul o a no estar a l'altura de les circumstàncies. A més, mancats d'energia, un simple tràmit els suposa un esforç sobrehumà. “Quan es presenta aquest patró de conducta, l'individu se sent paralitzat. No només evadeix la solució de problemes personals, com acabar amb una relació sentimental destructiva o impedir l'abús per part d'un altre, sinó que posterga activitats recreatives i retarda la decisió de millorar les oportunitats en la seva professió, al no poder afrontar altres riscos”, explica Alfredo Ruiz, psicòleg clínic i terapeuta.
Greus costos emocionals
Aquesta actitud comporta certs riscos, com apunta la mèdic psicoterapeuta Graciela Moreschi: “Encara que sembli que viuen més còmodament que els altres, tota postergació té els seus greus costos emocionals”. Qui evita, no assumeix responsabilitats, no madura. Sol sofrir d'una angoixant culpa per ser el causant dels seus propis mals. Alguna cosa en el que coincideix Alfredo Ruiz: “La majoria de la gent dilata quotidianament determinat assumpte perquè implica una molèstia. Si dintre d'un període raonable de temps es posen mans a l'obra, no té gran importància. Però si aquest comportament es torna difícil de canviar per la seva rigidesa, acaba en un seriós trastorn psicològic, de vegades associat a la depressió”. En el seu llibre Faci-ho ja!, Rita Emmett parla dels avantatges que comporta el vèncer la mania de posposar tot: s'adquireix una incomparable sensació de control sobre la pròpia vida. I això, a la llarga, condueix a un reforç de l'autoconfiança. Per a assolir-ho, n'hi ha prou amb modificar algunes pautes de conducta, però sense pretendre que el canvi sigui radical: és impossible abastar en cinc minuts tot el que no s'ha fet en anys. L'ideal és començar establint una llista de coses pendents i no pensar si tenim ganes de fer-ho o no. El negar la realitat no farà que les coses es facin. Pregunta't: què és el pitjor que em podria passar si faig el que duc mesos postergant?” Veuràs que res dolent succeeix, al contrari.