dimarts, 29 d’abril de 2008

MANCHESTER-BARÇA AVUI, CAIXA O FAIXA: HA ARRIBAT L'HORA DE LA VERITAT



L'hora de la veritat, text de l’Albert Masnou extret del diari Sport

Res és impossible en el “Teatre dels somnis”. Tot el contrari. És l'escenari ideal per a transformar en màgica una temporada nefasta. El Barça es troba davant una oportunitat única, en un moment que mai hagués pensat viure tal com s'estava desenvolupant la campanya

Pot ser un gran dia a Old Trafford



Està de sort aquest equip que sembla trobar-se en els últims coletazos de la seva existència doncs, malgrat aquesta realitat, disposa d'un as en la màniga per a fer història. El Dream Team va arribar a dues finals de la Lliga de Campions. Va guanyar una. El Barça actual està a les portes d'una segona final amb el que té a l'abast de la mà desmitificar a Cruyff i companyia. A dues victòries. O ni això. Perquè avui li val, fins i tot, un empat amb gols.

Aquest és el moment de la veritat d'una temporada que va començar amb les declaracions de Joan Laporta en les quals denunciava “autocomplaença” en el vestuari i que alguns jugadors s'havien “extralimitat” i en la qual va anunciar mesures com l'aplicació rigorosa del codi intern. Res d'això s'ha complert malgrat l'entrada de sang nova amb Milito, Abidal, Touré Yaya i, sobretot, Henry.

Aquestes incorporacions no han pogut canviar amb la dinàmica establerta. En general, el règim l'hi han passat pel folro i les remors de les aventures i desventures nocturnes s'han repetit setmana rera setmana sense que ningú prengués mesures. Hi ha alguns que han donat positiu en control d’alcoholèmia, que s'han prodigat en viatges a Madrid, París, Londres o Milà, que han tingut permisos injustificats per als seus compromisos publicitaris, conats d'agressió en sortides nocturnes o fins i tot denúncies de l'entrenador a jugadors que no acostumen a arribar en condicions per a entrenar. Ha passat de tot i entrenador, secretari tècnic i directiva han tornat a mirar a un altre costat. Com si res.

L'equip s'ha ressentit d'aquesta dinàmica de la quel no surt des de fa dues temporades. Només gràcies a una qualitat fora del comú de la seva plantilla, el Barça ha anat avançant encara que sense pena ni glòria, convertint-se en un equip d'estar per casa en la Lliga. Ha anat llençant a cops de genialitat sense mostrar-se mai com un bloc com déu mana. I una mostra d'això és que la seva marxa en la Lliga ha estat frustrant.

Per la seva falta de regularitat, la Lliga ja se li ha escapat i el Madrid compte els dies per a cantar l'alirón. És més. El Barça mai ha estat líder el que demostra la seva falta de consistència.

Les lesions també li han afectat però no són excusa. Tot just ha contat amb els quatre fantàstics, jugadors que anaven a dominar la competició i que han passat a ser uns més, especialment Henry i Ronaldinho. El primer pot ser suplent aquesta nit i el segon ho veurà, si ho veu, per televisió. El francès s'ha cansat de lamentar la seva posició en el camp per jugar d'extrem i fins ha posat a la seva filla de per mig per a justificar l'injustificable. El brasiler ha estat denunciat fins i tot pel propi club de fingir lesions, una cosa inèdita en la història de l'entitat.

El vestuari ha viscut en un incendi continu, impossible de sufocar per viure en una època de sequera com l'actual.

Un moment crucial de la temporada es va produir abans de les vacances nadalenques amb la visita del Real Madrid al Camp Nou. El que havia de permetre col·locar-se a un punt de desavantatge, es va quedar a set. A partir d'aquí, va començar un via crucis que va ser amenitzat amb jugadors com Edmílson que denunciaven l'existència d'ovelles negres i aquestes li van acabar regalant una de debò en l'amic invisible nadalenc. Perquè callés. En definitiva, una bogeria d'any.

En un intent de netejar la roba bruta en el vestuari, l'equip va fer varis intentar d'ajuntar forces per a remuntar el vol, fins i tot amb costellades a la muntanya, però la falta d'ambició i l’autocomplaença va afectar a l'esperit del bloc. És una plantilla que ja no es motiva amb Lligues ni amb copes del Rei malgrat que en joc arribin a tenir fins a un milió d'euros per cap, tal com figura els seus contractes. Només els grans focus semblen atreure a aquests jugadors que molts dels quals es troben en un moment decisiu de les seves carreres. Alguns perquè se'ls passa l'arròs, uns altres perquè han començat una costa descendent i uns altres perquè, donada la seva joventut, estan en el moment de demostrar si estan destinats a ser grans o simplement diferents.

Tal com està articulat l'equip, només en partits puntuals sembla ser capaç de fer alguna cosa. Com el d'aquesta nit. És a Europa on el Barcelona ha efectuat els seus millors partits assolint victòries meritòries com en Stuttgart o Glasgow. No obstant això, cap d'aquests rivals té tradició de gran a Europa com sí la posseeix el Manchester. Per això aquesta és l'hora de la veritat, el moment en el qual es pot salvar aquesta, i fins i tot la passada, temporada.

Seria una alegria per a l'afició que ha aguantat els excessos. Sense tot just di res, ha esperat el miracle que està a punt d'ocórrer: Que sota la pluja de Manchester el Barça vegi la llum i pugui aconseguir la glòria, de la mateixa manera que va succeïr a París on quan va començar a ploure el Barça va donar la volta al marcador davant un rival també anglès. Aquesta és l'hora de la veritat.