Coneixes algun complex?, Aquí en tenim alguns dels més importants

La paraula "Complex", creada per Carl G.Jung i popularitzada per la discussió del psicoanàlisi freudinià, constitueix moneda corrent en el tràfic de l'idioma.
No obstant això, al costat dels de coneixement més difós, existeixen uns altres que posseeixen la particularitat de portar el nom de personatges històrics, figures mitològiques o protagonistes d'obres literàries o bíbliques (Münchhausen, Cendrellosa, Agripina, Èdip, Bovary, Caín, etc.)
Aquest diccionari selecciona alguns d'ells en atenció a la referència històrica o cultural que els va donar origen i lliurament, en cada cas, la seva definició o descripció clínica.

Complex d'Agar i Sara

Tendència masculina o de vegades inconscient a classificar a les dones en dos grups: les bones, pures i intocables a semblança de la mare; i a les dolentes, aptes per a la satisfacció sexual, però indignes d'amor. El fet va ser anotat per Freud i batejat per la psicoanalista francesa Maryse Choisy, al·ludint a un episodi bíblic: Sara, dona d'Abraham, va creure que no podia tenir fills i va autoritzar al seu espòs perquè cohabités amb la seva esclava egípcia Agar, de la qual va tenir un fill anomenat Ismael. Però com més tard Sara va tenir un fill, Isaac, el patriarca va expulsar de la seva casa a Agar l'Ismael.

Complex d'Agripina

Té el mateix significat que el complex d'Èdip, descrit per Freud. No obstant això els psiquiatres belgues Sollier i Courbon van retreure la denominació freudiana ja que l'Èdip de la llegenda grega no sabia que cometia un incest, doncs desconeixia el fet que la seva esposa, Jocasta, era en realitat la seva mare. Consideren més adequat el terme Complex d'Agripina, en raó que l'emperadriu romana d'aquest nom va tractar de seduir al seu fill Neró.

Complex d'Alexandre

Ressentiment del fill contra el pare. S'explica que Alexandre Magne, en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip de Macedònia, va exclamar amb ira i desànim: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Frederic el Gran sofria d'aquest complex i la seva biografia es talla en dues meitats: neuròtica, mentre vivia el seu progenitor, i normalitat quan va rebre la corona.

Complex d'Antígona

Fixació excessiva en la figura de la mare i incapacitat per acceptar les lleis de la vida i de l'amor. Segons la mitologia i la caracterització dramàtica de Sófocles, Antígona va consagrar la seva vida al cuideu de Jocasta i Èdip: els seus pares.

Complex d'Aquil·les

Tendència a ocultar la pròpia debilitat, la impotència o l'homosexualitat sota l'aparença d'invulnerabilitat o heroisme. Aquil·les, heroi del poema homèric "La Il.líada", va ser submergit per la seva mare en la llacuna Estigia per aconseguir que el seu cos quedés immune a les ferides; no obstant això, el taló, per on ho subjectava la seva mare, no va aconseguir ser banyat per l'aigua màgica i va romandre vulnerable. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat.

Complex d'Aristòtil

Rebel·lió del fill contra el pare, del deixeble contra el mestre. El nom al·ludeix a l'oposició que va tenir Aristòtil cap al seu mestre Plató. El deixeble tracta de destruir l'obra de la seva iniciador per imposar la seva, nova i pròpia. Alfred Adler va modificar les doctrines psicoanalíticas del seu mestre Freud per imposar les seves pròpies teories. Resa un adagi antic:"L'iniciat mata sempre al seu iniciador".

Complex de Bovary

Anomenat més correntment "bovarisme", deriva de la famosa novel·la de Gustave Flaubert "Madame Bovary". En termes psicopatològics, el bovarismo consisteix en una alteració del sentit de la realitat, d'arrel esquizoide, per la qual una persona es considera una altra de la qual realment és. Va introduir el terme el psicòleg francès Jules de Gaultier, abans de l'adveniment de Freud i del psicoanàlisi.

Complex de Brummel

Excessiva elegància en el vestir que compensa, en el fons, un fort sentiment d'inferioritat. El nom recorda a Jorge Brummer ( 1778-1840 ), dandi famós de la Cort d'Anglaterra, que va actuar com un veritable dictador de la moda del seu temps.

Complex de Brunilda

Tendència de les joves a voler veure en el seu nuvi un superhome o un heroi, sobrevaloració que després del matrimoni es canvia en una desvaloració absoluta. En el cas, l'home segueix sent el mateix, canvia només l'actitud de la dona. En la llegenda germànica la walkiria Brunilda només es mostra disposada a casar-se amb un home capaç de vèncer-la en tota classe d'exercicis físics. Mitjançant un engany Sigfrid aconsegueix vèncer-la i conquistar-la. Brunilda descobreix l'engany i exigeix la mort de l'ofensor.

Complex de Caín

La figura bíblica de Caín s'invoca per caracteritzar la peculiar psicologia del primogènit, gelós del fill segon a qui considera com "un intrús" i un rival. El complex de Caín s'oposa el complex d'Abel. El psicòleg francès Charles Badouin, el primer a usar el terme escriu: "El nen al que li cap en sort un germanet o germaneta, reacciona primer, molt generalment, amb una gelosia desmesurada i de caràcter completament animal, que subsisteixen després, latents i més o menys ben reprimits. L'hostilitat del menor enfront del major apareix com una rèplica natural a aquesta hostilitat". Segons Freud, la rivalitat existent entre els germans seria la base de la justícia. "L'instint gregari es va formant només mica en mica en els jardins d'infància com a efecte de les relacions entre fills i pares i com a reacció al sentiment de gelosia amb que el fill major comença per acollir la intrusió del fill menor. El primer descartaria de molt bona gana a aquest últim, per separar-li dels pares i despullar-li de tots els seus drets; però en presència de l'amor igual que els pares manifesten cap a tots els seus fills, i davant la impossibilitat de mantenir a la llarga aquesta actitud hostil, sense perjudici per a aquells mateixos que van començar per adoptar-la, acaba per operar-se una identificació entre tots els fills, i es constitueix un sentiment de comunitat que sofrirà a l'escola el seu desenvolupament ulterior. La primera exigència que neix d'aquesta reacció, és la de justícia, de tracte igual per a tots".(Assajos de Psicoanàlisis).

Complex de la Ventafocs

Compensació elaborada pel nen més petit o poc volgut de la família. Tema folklòric de molts contes. El fill menys volgut serà el que més tard salvarà gràcies al seu talent, a tota la família que es troba en una situació dramàtica; col·locat en una situació desmesurada, de víctima, el món reconeixerà els seus mèrits.

Complex de Cres

El nom de l'últim rei de Lidia (560-546 A. de C.), el de les més fabuloses riqueses que recordi la Història, designa al complex que es manifesta per la recerca patològica de superioritat per mitjà del malbaratament dels diners, el mecenatge i les propines principesques.

Complex de Dafne

Por de les joves davant la sexualitat. Se li diu també "angoixa de penetració". La nimfa Dafne, en la mitologia grega, era perseguida per Apol·lo. En el moment en què l'enamorat déu estava a punt d'aconseguir-la, la nimfa es va transformar en llorer.

Complex d'Èdip

Amor patològic del fill per la mare. Segons Freud, tot nen de forma subconscient vol a la seva mare i odia al seu pare. "El petit s'adona - escriu el psicoanalista - que el pare li tanca el camí conduint cap a la mare; la seva identificació amb el pare pren un matís d'hostilitat, a causa d'aquest mateix fet, i acaba per confondre's amb el desig de substituir al pare al costat de la mare".

Aquesta situació sorgeix entre el tercer i cinquè any de la vida, i es resol en el sisè. Molts no aconsegueixen superar aquest conflicte psicoestimulant i canalitzar-ho en un amor normal. La no superació significa una greu pertorbació evolutiva a una neurosi. El d'èdip va ser el primer complex descobert i descrit per Freud.
El nom prové de la mitologia grega i la història va ser recreada per Sófocles en una tragèdia.

Complex d'Electra

Terme proposat per Jung per designar la contrapartida del Complex d'Èdip.
Fixació afectiva de la nena en la figura del pare. Segons la llegenda grega, Electra, filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, va venjar al seu pare qui fos assassinat per Egisto, amant de Clitemnestra.
Va abassegar al seu germà Orestes perquè donés mort a la seva mare i a Egisto, assassins del pare d'ambdós.

Complex d'Empédocles

El nom correspon a un filòsof grec del segle V que es va precipitar al cràter del volcà Etna per fer-se famós pel seu suïcidi. El complex designa la compulsió al suïcidi per realçar el propi equilibri d'autoestima infringit semblant a "un heroi" davant si mateix i els altres.

Complex d'Eròstrat

Segons la llegenda, Eròstrat va incendiar el temple de Diana, en Éfeso, per passar a la posteritat, ja que no tenia cap mèrit per aconseguir fama. Forma peculiar el complex d'inferioritat de gran incidència criminòloga.. No importen els mitjans amb tal de distingir-se, sobresortir, que es parli d'un. Declaració freqüent en les casernes de policia :"Ho vaig fer perquè volia sortir en el diaris i mitjans informatius". Haebig, l'assassí del carrer Dardignac, exemplifica el complex.

Complex d'Hamlet

Vacil·lació per actuar a causa del dubte, l'escrúpol i la meditació excessiva. El príncep de Dinamarca de l'obra de Shakespeare resulta el símbol de la irresolució.

Complex de Job

Nom global dat a les malalties "psicogènes" de la pell. S'ha observat proclivitat a les dermatitis psicosomàtiques en persones que s'ofenen amb facilitat, que se senten agreujades, amb o sense motiu. En general les alteracions dèrmiques desapareixen quan es restableix l'equilibri autoestimatiu i desapareix el sentiment de greuge. El nom, creat pel psicoanalista nord-americà Félix Deutsch, recorda al patriarca bíblic Job, qui va haver de suportar com a prova divina, tot tipus de sofriments i plagues, incloent ulceracions de la pell.

Complex de Judes

Anim de traïció impulsat pel ressentiment. El subjecte no suporta la superioritat, sobretot moral, d'una altra persona de major vàlua, i amb les seves deslleialtats i perfídies procura restablir inconscientment el seu equilibri autoestimatiu infringit. Les trenta monedes de plata no expliquen suficientment la vil-lesa de Judes Iscariot, el nom que ostenta el complex.

Complex de Münchausen

Mentides, històries inversemblants en les quals el narrador, protagonista dels seus contes, s'imposa com a "superior" sobre els seus oïdors. Mecanisme de compensació a una situació d'inferioritat.
El baró de Münchhausen protagonitza tres novel·les del segle XVIII en les quals relata aventures extraordinàries i inversemblants que limiten amb l'absurd.
Com a personatge literari és el prototip del mentider.

Complex de Narcís

Narcisisme. Sobreestimació de si mateix. Fase infantil del desenvolupament caracteritzada pel deso de ser estimat, amb preferència al desig d'estimar. El narcisista no aconsegueix superar aquesta fase evolutiva, queda atrapat en el jo. En l'elecció de l'objecte amorós escollirà sempre sota la influència inconscient de la imatge que es té formada del seu propi jo, buscant en ell una espècie de rèplica de si mateix. En la mitologia grega, Narcís era un bell pastor que, en inclinar-se sobre l'aigua d'una font per beure, va percebre la seva imatge i es va enamorar de si mateix.

Complex d'Otelo

Sentiment morbós de gelosia. Gelós per antonomàsia, el Moro de Venècia de Shakespeare dóna el seu nom al complex.

Complex de Pulgarcito (Patufet)

El fill menor d'una família en què hi ha nombrosos germans i germanes acusa una psicologia particular. Va assenyalar Adler el fet que, per regla general, allí on hi ha molts germans acostuma a ser el més petit el que arribi més lluny en la vida. Una fita compensada i obtinguda pel nen més jove, o el nen malmès i menyspreat per la família. El propi Adler va assenyalar sobre aquest tema el conte popular "Pulgarcito".


Referència: Diccionari de Complejos
© Apocatastasis.com

Les pastanagues no sempre han estat de color taronja

De quin color són les pastanagues? "Taronja", respondria qualsevol somrient davant la ingenuïtat de la pregunta. Diu la ciència que el color de les pastanagues depèn del betacarotè, una substància també coneguda com provitamina A ja que el nostre cos la pot transformar en vitamina A. Els carotens són pigments la gamma dels quals va des del porpra fins al groc, passant sense cap dubte per l'ataronjat. Les pastanagues són originàries d'una àmplia zona de l'Àsia Central encara que es considera que és Afghanistán el centre de la biodiversitat zanahoril : és el lloc on es donen més espècies de pastanagues i on encara es pot trobar la pastanaga silvestre de la qual es creu descendeixen totes les classes de pastanaga del Planeta. En origen la pastanaga no es conreava per menjar el tubercle, sinó per condimentar les receptes amb les seves fulles i les seves llavors. Això no és estrany si pensem que encara avui diverses verdures de la seva mateixa família tenen com a ús principal la condimentació : comí, fonoll etc. El tubercle de la pastanaga presentava algunes característiques que la van fer passar del que es menysprea al que se serveix en el plat. En primer lloc és molt rica en vitamina A i per tant reforça la visió i protegeix dels rajos solars entre altres conseqüències positives (encara que si s'ingereix massa també té efectes adversos).  Però  sobretot els antics habitants d'Àsia Central es van adonar que la pastanaga era rica en carbohidrats i que aquests s'emmagatzemaven en forma de sucres : la pastanaga és una de les verdures més dolces que existeixen, fins al punt que en l'antiguitat es feia rebosteria amb ella quan no era fàcil fer-se amb altres edulcorants. I per aquesta raó és també una de les verdures que els nens petits accepten més ràpidament. Ara bé, tornem a la pregunta que iniciava aquest article. Suposem que anem a un mercat Indi, Pakistanès o d'Afghanistán, quantes pastanagues taronges trobarem? Doncs molt poques o cap. Arribarem fins i tot a pensar que no venen pastanagues, sinó que els tubercles exposats són naps o alguna cosa semblat. En la majoria de països de l'Àsia Central les pastanagues no són gairebé mai taronges - encara que pugui haver-les - si no majoritàriament blanques, porpres i grogues. En canvi a Occident totes són d'un rabiós ataronjat, per què?


La prova més antiga que es coneix de l'ús de pastanagues per part d'humans, a Afganistan, data de l'any 3.000 a. C. Aquelles pastanagues eren de color porpra per fora i grogues per dins.

 

En aquesta fotografia podeu observar l'evolució dels colors de la pastanaga.
Més tard, quan els comerciants àrabs van estendre la llavor de pastanaga per Àsia, Àfrica i Aràbia, van sorgir varietats amb diferents tons de porpra, blanc, groc, verds i fins i tot negre.
El taronja és només un dels colors possibles de la pastanaga. Sense intervenció humana tant les pastanagues silvestres com les conreades recorren tot l'espectre del color possible dels betacarótens. Va ocórrer que els holandesos del segle XVII, autèntics mestres de l'horticultura, van voler honrar a la dinastia dels Oranje i per això van començar a prevaler el color ataronjat en les varietats de pastanaga que conreaven. Afortunadament els qui van aconseguir la independència per a Holanda es deien "Oranje" i no "Zwart" (negre en holandès). I per això, per tan pelegrina raó, a Europa i Amèrica del Nord es consumeixen pastanagues taronges i no d'un altre color, a pesar que totes presenten aproximadament les mateixes propietats.

La primera pastanaga taronja es va produir al segle XVI a Holanda, i va ser aconseguida deliberadament mitjançant creuaments i experiments. La finalitat era que coincidís amb el color de la casa real holandesa d'Orange.

Al segle XVI, els holandesos eren els principals productors europeus de pastanagues, i totes les varietats modernes descendeixen dels seus quatre tipus de color taronja: l'Early Half Long, la Batega Half Long, la Scarlet i la Long Orange.

Actualment s'ha posat de moda tornar a conrear pastanagues de colors. Ja hi ha tendes amb pastanagues blanques, grogues, vermella fosca i porpra, per fer les amanides més divertides. Encara que per afegir diversió, res com l'invent dels islandesos: el 1997 van desenvolupar una pastanaga amb sabor a xocolata dins del programa Wacky Veg (Verdures guillades), dirigit a la població infantil, però va ser retirada als vuit mesos del seu llançament.

Us recordeu del video The Digital Story of the Navity, doncs és un dels més visitats a Internet aquest dies, i així va ser com es va fer

L'agència de publicitat portuguesa que l'ha editat ha rebut múltiples consultes de clients potencials

Amb prop de quatre milions i mig de visites és segurament el vídeo més popular d'aquest nadal. The Digital Story of the Nativity, or Christmas 2.0 narra per mitjà d'eines digitals i xarxes socials com Google Maps, Gmail, Google, Facebook, Twitter, Foursquare, Wikipedia i Amazon el naixement del nen Jesús. La idea la va desenvolupar una petita agència de publicitat amb seu a Lisboa. Es diu 'Excentric', té cinquanta treballadors i ja ha començat a recollir els fruits de l'èxit del vídeo.

Miguel Figuereido, conseller delegat de l'agència, encara està sorprès pel nombre de visites que ha tingut el vídeo. Ha explicat que el van fer per tal d'explicar els seus clients les àmplies possibilitats dels vídeos virals. Volia demostrar que es poden fer coses creatives i obtenir bons resultats. La feina va començar a principis d'octubre, van tardar tres setmanes en tenir la idea i unes altres tres a executar-la.

Entre els clients actuals d''Excentric' hi ha Vodafone i Unilever, però gràcies a la popularitat del vídeo ja han rebut consultes de potencials clients d'arreu del món. Figuereido ha tingut, sens dubte, un bon regal de nadal.

Un "camellòdrom" a la ciutat de Doha a Qatar, un projecte innovador d'un gabinet d'arquitectes espanyol

Avui he escoltat al Via Lliure de RAC1, aquesta notícia curiosa en veu dels arquitectes dissenyadors del "camellòdrom " de la ciutat de Doha a Qatar.
Tot i que aquest projecte ja està bastant avançat, sempre és bo saber un xic més d'aquest projecte luxós i per això us vull fer cinc cèntims.
RFA architects s'encarregarà de construir un modern "camellòdrom" per les molt populars carreres de camells a la ciutat de Doha, Qatar. Les carreres de camells són un esport tradicional molt arrelat dins del món àrab, on desperten autèntica passió entre el gran públic.

Però lluny de la tradicional imatge de les carreres de cavalls del Grand National a Anglaterra, els camells que participen en les competicions són guiats cadascun d'ells per un "jockey"robotitzat. Fa una dècada, eren nens els qui feien de "jockeys" dels camells en les carreres a causa de la seva petita grandària i baix pes, la qual cosa feia que el camell anés més ràpid. A causa que aquest fet suposava una pràctica d'explotació infantil, va anar en l'any 2005 quan se substitueixen a aquests petits genets per «robots» teledirigits per control remot des d'un cotxe 4x4.

En ocasions, a aquests 4x4 se li sumen cotxes de mitjans de comunicació, de seguretat, cotxes VIP i ambulàncies. Això significa un elevat nombre de vehicles circulant paral·lelament al costat de la pista de carreres i origina una gran contaminació, soroll i un gran consum de combustible.

Un monorail sobre el circuit

La solució proposada per l'estudi és un sistema de moviment lineal de 150 metres de longitud penjat d'una gran biga a manera de monorail, on se situen els operadors d'aquests robots.

S'implementa també un vagó mòbil a la zona superior del monorail que permet a 450 convidats seguir el desenvolupament de la carrera a pocs metres de la mateixa, a una velocitat coordinada amb la dels camells, aproximadament de 60 km/h. D'aquesta forma s'aconsegueix que operadors de robots i convidats segueixin la competició dins dels vagons assistint a les carreres en primera línia.

La planta de l'edifici és un camell assegut

La coberta del «camellòdrom» és tèxtil i des de l'aire la planta del conjunt s'assembla a un camell assegut. Durant la nit els elements translúcids brillen en el desert i una torre serveix d'icona i referència des de la ciutat de Doha.

Per a Mark Fenwick i Javier Iribarren, «actualment convivim amb tecnologies i eines comuns en les nostres vides que en un primer moment van semblar llunyans i impensables. Apostar per la creativitat i la investigació fa possible imaginar altres i noves solucions per a un món en constant moviment». Ambdós són autors del nou estadi de futbol de l'Espanyol, recentment inaugurat i guardonat amb el Premi Quatrium al Millor Edifici Esportiu d'Espanya en 2009 i del nou estadi del València. Amb molts treballs a l'estranger aquest estudi s'adjudica un gran projecte que canviarà la forma de viure aquestes carreres que tanta passió desperten a Qatar.