Una nova forma de veure el cinema; la trucada interactiva a la sala

Mirant per la xarxa he trobat aquesta notícia que també he escoltat a "El Món a RAC1", que ha estat el fil conductor perquè la publiqués al meu bloc.
Tinc que dir que és una còpia literal de la pàgina de "el confidencial.com".
Però com el tema m'ha semblat curiós i amb un cert to de novetat he transcrit fil per randa tot l'article i també he copiat el vídeo de la mateixa font.

La protagonista passeja per una construcció abandonada. La persegueix un psicòpata ‘prototip', d'aquests que van armats, rebenten portes i apareixen per sorpresa en els moments més inoportuns. Ella agafa el seu telèfon mòbil, amb la intenció de demanar ajuda. ¿A la policia? No.

Abans de la projecció, els espectadors han estat advertits que, per una vegada, han de deixar les seves terminals telefònics encesos en el transcurs de la mateixa. Intervinguda la pel·lícula, sona un telèfon a la sala.

-Espectadora: ¿Hola?

-Protagonista del film (agitada): ¡Hola! Has d'ajudar-me. No sé on estic. No pengis. ¿Ho faràs?

Un programari de reconeixement de veu analitza a l'instant les respostes de l'espectadora i tria la presa adequada per continuar la pel·lícula. La conversa es basa en frases curtes i en preguntes de resposta predictible o tancada, de manera que no pugui haver-hi massa sorpreses. L'heroïna pregunta sobretot per l'adreça que ha de prendre: dreta, esquerra, a dalt o a baix. L'ordinador selecciona la seqüència que s'adequa a la resposta, però ho fa a més a una velocitat inaudita. No hi ha corts. La cinta avança en tot moment a vint-i-quatre fotogrames per segon. Sense interrupcions.

Es tracta d'un projecte de la productora 13th Street que ha passat ja per algun festival de renom i que ha estat provat en diverses sales de Berlín, Alemanya. Last call (Última trucada) sembla que funciona, que provoca certa angoixa i incertesa en l'espectador i que multiplica per deu, segons els seus creadors, el nivell d'atenció dels mateixos davant la pel·lícula.

¿El futur era el 3-D?

A partir dels noranta, amb el boom del multimèdia, ja es van plantejar alguns experiments d'índole similar. El fet és que aquest tipus de projectes, que barregen l'acció imprevista del cinema amb la interacció que li és pròpia als videojocs, semblen ser una alternativa real de futur, potser un complement, a un 3-D que ni tan sols ha tingut encara temps d'instal·lar-se.

Fa molt que el cinema va trencar la quarta paret que li separa de l'espectador. Un exemple mític és el de la pel·lícula de Disney Peter Pa, en la qual es demana als espectadors que aplaudeixin per salvar a Campaneta. Llegendaris són també els monòlegs que alguns dels personatges de Woody Allen dirigeixen directament als espectadors. El mateix recurs utilitza Federico Fellini en Amacord. O les mirades a càmera. L'actriu Harriet Andersson mira a càmera en el clímax d'Un estiu amb Mónica, d'Ingmar Bergman, interpel·lant als espectadors sobre les qüestions plantejades en el film. Igual que ho fa Jean-Pierre Léaud, el nen protagonista dels 400 cops, en l'últim plànol de la genial pel·lícula de Truffaut.

Però mai abans un film havia avançat en funció de la resposta dels espectadors. El dubte ara és si això és de bo de bo el que els espectadors volen veure. Si el cinema no quedarà desnaturalitzat amb la implantació d'aquest tipus de trucatges. Pot ser que en el futur vegem les pel·lícules amb les ulleres posades i el telèfon mòbil a la mà. Pot fins i tot que el somni del granadí José Val de l'Omar, un cineasta genial de mitjan el XX, es faci realitat i aconseguim la visió tàctil. Podrem olorar el que veiem? Tocar-ho? Viurem una inundació a la pròpia sala destinada a augmentar l'efecte del film? Preguntes retòriques que sorgeixen de camí a les 4 dimensions.