dilluns, 22 de febrer de 2010

Recordem a Salvador Espriu, 25 anys després del seu traspàs


Tot i que Coses Meves és un poti-poti variat de diferents temes, avui fent-me ressò de la crida feta per diferents mitjans de comunicació, vull afegir-me a la campanya de publicar un post dedicat a l'insigne poeta i novel·lista català en el 25 aniversari del seu traspàs.

La meva aportació serà la publicació de dos poemes de la seva extensa i variada obra poètica, així com un vídeo de You Tube recitant "la pell de brau" i també un breu resum de la seva vida extret de la Viquipèdia.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona  1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista  català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
 
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

SPIRITUAL, AMB LA TROMPETA DE LOUIS ARMSTRONG
 
No s’acaben amb mi la cadena i el temps.
Uns dits purs alçaran el benigne
silenci de Déu,
cada dia i per sempre, damunt el meu crit:
el silenci em dóna l’antic nom de fill.
Mira com lluitaven pel cantó de l’est
folls reis que volien corones de neu.
Aquesta feixuga raó ponderal
els guerrers monarques no suportaran.
No t’ha de commoure, recte pensament,
que vegis més clares o fosques les pells.
I et diré que els negres són germans del blanc,
perquè, quan els pengis, sàpigues plorar.
Si les barques no surten a mar,
pescador, boca closa,
si la vela no guanya la mar,
la suor de l’home de què menjarà?
Ara els camps són erms,
i anirem a la terra d’Egipte,
on el blat ja creix.
Tots els pous són cecs,
i anirem fins a l’aigua tan ampla
a calmar la set.
A la naixença del riu,
alt arquer solitari,
des de l’origen de l’arbre i del riu,
dispara’m sageta cap al ben morir.   



Espero que aquesta petita aportació serveixi per recordar a aquest gran personatge de la literatura catalana. Moltes gràcies.

1 comentaris:

vpamies ha dit...

Caram, un post poti-poti molt complet.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge!