Un paraula que ens toca de prop: ERO / ERE

A Torrelles, no tenim gaires indústries, pràcticament, podríem considerar que les dues principals, Cromoduro i Rswm-Sisa, són un pilar fonamental pel sosteniment industrial a Torrelles. Sigui com sigui la primera, va fent mans i mànigues per subsistir i la segona, està a punt de presentar una regulació de llocs de treballs molt considerable.
Sabem que la crisi està a l'ordre del dia, a nivell local, provincial, estatal i universal, però qui pot posar-hi remei?
Un expedient d'ERO /ERE com vulguem dir-ho no és la millor solució. Jo no sóc ningú, però quan sento que el govern del president Zapatero té previst crear ......... (nombre en xifres) de llocs de treball llocs de treball, em pregunto o em dic, aquests ...... llocs de treball quan ell ho ha escrit o ha fet "afegint-t'hi un signe "+" o bé un signe "-".
Sempre hi ha la possibilitat de que volgués dir una altra cosa, malgrat que l'esperança sigui l'últim que podrem perdre, no us sembla?
Bé deixem-nos de romanços i anem al fons de l'articulat del meu post.
En el número 1370 del setmanari informatiu gratuït "La Fura" hi ha un article que ens toca molt de prop, per desgrat nostre, un expedient de regulació d'ocupació, que va convertint-se en trista realitat.
Aquest article està signat per Antoni Ribas
i crec que és bo que el reflexionem tots plegats.
ERO i divinitats
–ERO.
– ERE.
– De què parlen?
– De la feina.
Queda ja molt poca gent que no sàpiga que és un ERO/ERE. A aquestes altures de la pel·lícula –com se sol dir ara– tothom n’ha sentit parlar i una gran part l’han tocat de prop. ERO/ERE són unes sigles de moda. Relativament velles, des de fa uns mesos s’han reactualitzat de cop.
– Totes aquelles persones que el pateixen el veuen com una declaració de guerra o una sentència malèfica que et ve a aixafar la guitarra o a esguerrar l’existència.
Ho explicava un filòsof de cafè amb el diari obert al seu davant. Gent dels Monjos ho patien a una empresa que el sofria per l’efecte de l’expedient presentat a Nissan. Al seu costat, un altre filòsof de cafè –abans ens deien culs de cafè perquè a la filosofia del viure quotidià hi afegien destresa en la manilla–, no ho veu tan negre:
– Jo diria que sortós el treballador granat que li toca un bon ERO. Cobra, plega i a viure que són quatre dies. Sé d’un que tenint 58 anys...
... i seguia, patatim i patatam, desgranant una història plena d’idil·lis i cants místics.
– En què quedem, doncs? Feu un tercer, també filòsof com ells, però que aquell dia estava per les preguntes diguem-ne de tall socràtic. Torracollons, en diuen al cafè.
Amb uns quants ves, ves, o vull dir doncs... van resoldre el debat. El Barça, la remuntada del Madrid i la Copa Davis va ser l’altre tema del dia. Per ells.
ERO o ERE, dit en català o en castellà expedient de regulació d’ocupació o expediente de regulación de empleo, són ara dos dels mecanismes de dret laboral que estan a primera línia de les preocupacions de treballadors, de comitès d’empresa, de sindicats i despatxos de laboralistes, ja siguin dels qui només defensen treballadors o dels qui estan especialitzats en empreses. I la majoria de la gent que té edat laboral sap quatre coses de la seva mecànica: els 20 dies per any treballat amb 12 mensualitats, la negociacions en 30 dies, els papers a fer, la millora que pot obtenir-se negociant o pressionant bé, els 45 dies que són a l’horitzó, i les quantitats que poden afegir-se a la indemnització perquè aquesta sigui més ben acceptada pels treballadors que perden la feina: 60 dies, 70, 75, bonus d’arrodoniment... i llavors vénen els comptes fiscals per complir amb hisenda.
Fa uns quants anys, a l’inici de la democràcia, va sorprendre’ns la crisi econòmica dels setanta que va fer-nos percebre de prop l’atur i l’assegurança d’atur que fins llavors mai no havia estat una possibilitat que ens afectés. Després van venir les reconversions i les mil i una operacions d’encongiment d’empreses i de contractacions... I ara, fort, els ERO/ERE, els expedient amb R de regulació. De recony, que deia el filòsof.
Llavors es van aprendre, col·lectivament, moltes coses des de la solidaritat al campi qui pugui, i va caldre també saber valorar els aspectes positius de les persones, dels amics, de les propostes... I forjar cada dia l’esperança. Ara igual.
Saint-Exupéry deia, descrivint l’eixutesa del Sàhara i fent-ne metàfora: “En el desert, valc el que valen les meves divinitats”. Aquí i ara, també és així. No sé pas què hi dirien els filòsofs del cafè.