Es dóna el nom de "Mona" a aquest present alimentós, perquè, segons es diu, els pastissers, en confeccionar-lo, li donaven la forma d'aquest animal, però el cert és al contrari. Els pastissers li donaven aquesta forma o hi posaven la figura d'aquest animal perquè el poble l'anomenava així.
El costum de posar-hi ous prové de que, en quasi tots els països de l'antiguitat, l'ou era símbol del creador o sigui d'aquell que resumeix en ell mateix tot el que ha estat creat. Els grecs i els romans en feien ofrena a llurs divinitats, quan desitjaven purificar-se, i a l'ensems eren servits als àgapes funeraris amb l'intent de purificar les ànimes dels difunts.
En els primers temps del cristianisme, en establir-se el període quaresmal amb la seva disciplina eclesiàstica, va prohibir-se menjar, no solament carn i llet, sinó també ous. A causa de tal abstinència, durant aquest període, es feia una extraordinària provisió d'ous i per a obtenir que es conservessin millor els coïen o bé recobrien la closca amb guix perquè no es fessin malbé.
Els cristians continuaren mantenint el concepte de donar a l'ou el caràcter simbòlic de la divinitat per representar la resurrecció de Jesucrist i, per a ennoblir-los, els decoraven amb diversitat de color. El més usat era el roig en record de la sang vessada pel Redemptor a la creu. Una vegada arribat el Dissabte Sant, els portaven a beneir i en feien present en grans quantitats als parents i amics.
Cal considerar i entendre que aquest costum pasqual és d'origen tan primitiu, que fins se suposa que representa la renovació de la naturalesa i que l¡obseqiar-se mútuament amb presents d'ous pintats o daurats rememora el principi de totes les coses, idea o creença que persistí en alguns països europeus a les époques que hi havia el costum de començar l'any al temps Pasqual, això motivà que es generalitzés més el costum de regalar-ne arribada aquesta festivitat.
Amb tot, probablement el costum procedeix dels antics hebreus, els quals havien establert començar l'any civil el dia que se celebrava la Pasqua, commemoració de l'aniversari de la redempció del seu captiveri, fet, que en el fons era per a ells el més transcendental de la seva història. Com que els cristians trobaren en diversos fets de la Llei Antiga semblances a altres de propis de la Llei de Gràcia, commemoraren i practicaren certes cerimònies religioses en festivitats semblants a les de l'Antic testament. Se sap que els fills d'Israel en arribar la Pasqua pastaven pans o coques sense llevat, i utilitzaven, per a fer-los, la farina primerenca de la nova collita.
D'aquests pans en feien ostentosos presents a les persones estimades.
És, doncs, quasi segur que aquests presents foren els que donaren origen als que es fan encara a l'activitat i que coneixem amb el nom de "mona", paraula verament apropiada, ja que és equivalent a la llatina "munus", significant un do o present com ho és la mona que sempre té aquest caràcter, car no s'ha d'oblidar que la mona quasi mai no se la menja el que la compra sinó el que la rep com a obsequi.
Els musulmans, que en altres temps van habitar el regne de València, entenien que la paraula "muna" significava l'impost que pagaven per l'arrendament de les terres en determinades èpoques de l'any, l'impost del qual consistia en coques, productes agícoles tendres i ous durs.
La paraula "muna" amb el temps es convetí en "mona", i la conserven encara actualment els marroquins, segons ho testifiquen notables escriptoris.
Aquesta paraula té el significat de present de Pasqua.
En altres temps hi havia el costum que la "mona" portés tants ous com anys tenia el fillol obsequiat pel padrí, indicant d'aquesta manera l'edat del que rebia l'obsequi. L'obsequi es feia fins que el fillol o fillola arribava a la pubertat. Com sigui que els costums evolucionen i es modifiquen , actualment ha desaparegut quasi les coques i els ous, i els presents de Pasqua s'han convertit en objectes del tot diferents als del seu origen.
ELS OUS DE PASQUA
El costum d'intercanviar ous de xocolata i de caramel com a obsequis de Pasqua data de poc més d'un segle, però el d'ous de debò a la primavera és un costum molt antic, que precedeix a diversos segles a la Pasqua.
Des de temps molt remots, en moltes cultures l'ou simbolitzava naixement i resurrecció. Els egipcis enterraven ous en les seves tombes i els grecs els col·locaven sobre les sepultures. Els romans van encunyar el proverbi tota vida procedeix d'un ou, i la llegenda assegura que Simó el Cirineu, que va ajudar a Crist a traslladar la creu fins al Calvari, tènia com a ofici el de venedor d'ous. Per tant, quan l'Església va començar a celebrar la Resurrecció, al segle II, no va haver de buscar molt lluny per trobar un símbol popular i fàcilment identificable.
En aquells temps, les persones adinerades embolicaven amb pa d'or els ous que regalaven, i els camperols solien acolorir-los, bullint-los amb certes fulles, flors o escorces, o amb uns insectes anomenats cotxinilla. S'empraven les fulles d'espinac i els pètals d'anemones per obtenir el verd, el brot vellut de l'argelaga per al groc, una altra per al morat intens, i els sucs de les cotxinilles produïen l'escarlata.
A principis de la dècada de 1880, en certs llocs d'Alemanya els ous de Pasqua substituïen els certificats de naixement. Una vegada tenyit un ou amb un color indeleble, es gravava en la pela, amb una agulla o un punxó, una inscripció que incloïa el nom i la data de naixement del destinatari. Aquests ous de Pasqua eren considerats en els jutjats com a prova de la identitat i l'edat.
En aquesta època es van elaborar a mà els ous més valuosos. Obra del gran orfebre Peter Carl Fabergé, van ser encarregats pel tsar Alejandro III de Rússia com a obsequis per a la seva esposa, la tsarina María Feodorovna. El primer ou de Fabergé, presentat en 1886, mitjana sis centímetres de longitud i tenia un exterior enganyosament simple, però dins de la closca d'esmalt blanc hi havia una gemma d'or que, una vegada oberta, revelava una gallina també d'or els ulls del qual eren robins. La gallina podia obrir-se al seu torn aixecant-li el bec, i amb això quedava al descobert una diminuta reproducció en brillants de la corona imperial. Un robí encara més petit penjava d'aquesta corona. Avui dia, el conjunt de tresors de Fabergé s'avalua en gairebé cinc-cents milions de pessetes. Quaranta-tres dels cinquanta-tres ous que suposadament va produir aquest artista es troben en museus o formen part de col·leccions privades.
LA MONA DE PASQUA (segle XVIII, Barcelona, Murcia i València)
La mona de Pasqua, tan tradicional a Catalunya, València i Múrcia, és la presentació dels clàssics ous de Pasqua, de xocolata o de caramel, amb un pastís o una carta com a base, o bé sobre una construcció de xocolata. Al segle XVIII, era ja l'obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d'ous corresponia als anys d'edat dels nens fins a arribar als dotze. En aquest moment, tal vegada com a punt final d'aquest obsequi, el nombre d'ous s'elevava a tretze. El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com a coca de Pasqua, i podia revestir diverses formes d'animals o d'objectes, com ocorria a França amb els pains d'épice.
A mitjans del segle XIX, les micos perden la seva senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, enriquint-se amb uns adorns de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, anissos platejats i, per descomptat, els ous de Pasqua pintats, tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartró o tela. A Barcelona, van destacar en la confecció de la mona Agustí Massana, que tenia la seva acreditada pastisseria al carrer de Ferràn, i un altre excel·lent reboster, Palet, del carrer d'Avinyó. Amb el temps, Massana va aconseguir un gran èxit amb les seves mones rematades per una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l'època, que movia afirmativament el cap. Van ser conegudes com Si, senyors. En canvi, el molt antic Forn de Sant Jaume va presentar sempre unes mones més clàssiques i tradicionals, amb el seu pastís elaborat mitjançant una fórmula secreta de la casa, a la que es donava el nom de pasta cristiana.
D'on procedeix el nom de mona? La primera explicació que se'ns ocorre és la presència d'un ninot de qualsevol tipus com a adorn del conjunt, però, atès que va anar primer la mona que el ninot, aquest suggeriment sembla quedar invalidat. Resulta curiós comprovar que en el diccionari Gazophylacivum Catalano-Latinum. de Joan Lacavallería, publicat a Barcelona en l'any 1696, mona té una definició purament zoològica, però el Diccionari de la llengua castellana, de la Real Acadèmia, ofereix en la seva edició de l'any 1783 la següent definició: València i Múrcia. La coca o rosca que es cou en el forn amb ous posats en ella a la Pasqua Florida.
La veritat és que, en les seves diferents versions, la mona de Pasqua era regal del padrí el Diumenge de Resurrecció, i que el fillol anava a recollir-la personalment a la seva casa. La part comestible servia com a postres per a tota la família. Era també costum que el nen complimentat aprofités l'ocasió per recitar davant el padrí un vers laboriosament.
En els nostres dies prossegueix la tradició de la mona de Pasqua, tan popular com sempre, i és també tradicional que en aquestes dates els mestres rebosters presentin en els seus establiments autèntiques obres d'art, generalment a força de xocolata.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada