dilluns, 2 de març de 2009

Adéu Pepe... Rubianes, actor i.... amic dels seus amics


Adéu a l'actor que va parlar amb la veritat i va atacar la hipocresia

Abans que res, dir que aquest gran actor, certament, especial, sempre podia haver agradat o no. Tot i així, era una figura de primera línia en el seu gènere artístic. Fa molts anys va actuar a Torrelles de Foix, durant la Festa Major i el Casal Torrellenc, va esclatar en aplaudiment, com tants altres llocs. Potser es agosarat parlar de la seva mort, però molts amants del gènere teatral, sempre el recordarem pel seu “estil” veritablement hilarant però divertit, les seves paròdies vers la vida quotidiana i tot allò que ens envolta. Rubianes, com tothom pot tenir defensors i detractors, però quan el podies escoltar tot i la hipocresia que et pogués semblar, tot el que expressava en gests, mímica, sons o paraules tenia un rerefons molt raonable, aquell que de vegades fins i tot ens podia ferir la nostra susceptibilitat i autoestima personal.

A l'abril de 2008 va anunciar la lluita que mantenia contra un càncer de pulmó
TONI POLO / PAU CORTINA - Barcelona - 01/03/2009 15:02 TONI POLO / PAU CORTINA - Barcelona - 01/03/2009 15:02
Celles arquejades sobre risotadas àmplies i sinceres, algun tac, algun improperi, un crit ... i el pantalon i camisa negres. Era tot el que necessitava Rubianes sobre un escenari. D’aquesta mena es plantava als teatres per explicar coses properes a monòlegs atrevits, directes i propers.
Pepe Rubianes (Vilagarcía de Arousa, 1947) va morir ahir a casa seva de Barcelona per un càncer de pulmó, que li va ser diagnosticat l'abril de l'any passat.
La malaltia li va fer suspendre l'espectacle La sonrisa etíope, que havia estrenat quatre mesos abans al Club Capitol, en el seu teatre, en plena Rambla de Canaletes, a Barcelona. Davant, el Poliorama, espai on actuen ara els seus amics d'El Tricicle i on ha estat veí de Dagoll Dagom. Tot quedava a casa. Al Poliorama va anar fa un parell de setmanes dient que tot anava bé i que ... fins aviat. Un comiat? Els treballadors del teatre ho entenen ara així. Rubianes era, abans que res, un tipus positiu.
Va ser un artista desenfadat, divertit, amb les idees clares i sense pèls a la llengua. Sense cap pèl a la llengua. Les contínues polèmiques que va protagonitzar per qüestions no lligades estrictament al seu àmbit professional són la prova.
Rubianes explicava històries properes dient veritats com a temples
Es considerava a si mateix un actor "galaico català. Gallec de naixement (i poc més) i català d'adopció (i molt més). Va arribar a Barcelona de petit, en els primers anys de la dècada dels cinquanta. "Era l'època del Congrés Eucarístic de 1952", va comentar fa un any passant a descriure aquella època ja comparar-la amb l'actual. Així, de cop, al seu més pur estil, sense concessions: "Barcelona era plena d'homes de negre parlant de coses de les que no sabien. I segueixen fent a la COPE: són ateus disfressats. Si diuen les coses que diuen, van contra els Evangelis, contra Déu i contra tot. És un horror ".
Va començar la carrera de Dret i, alhora, va fer els seus primers passos en el teatre. Va debutar com a professional amb la companyia Dagoll Dagom, en els anys setanta, amb els musicals No parlaré a classe i Antaviana. I sense saber ballar: "Tot era teatre, és a dir, mentida", admetia en els diaris. I, parlant de mentides, tornava a la càrrega, contra els polítics aquesta vegada: "Ells també diuen mentides. M'agradaria sentir a algun membre d'algun partit dient:" Això no sé si ho anem a poder fer, senti ". Però no , ells tots prometen ... i la gent els creu ".
Es prou i es sobra
Després del seu periple amb la companyia que va ara dirigeix el seu amic Joan Lluís Bozzo, Rubianes va participar en la històrica Operació Ubú, amb Els Joglars, abans de passar a actuar en solitari. Ell, sól en un escenari i vestit de negre, va crear escola.. El 1982 es va pujar a les taules en companyia de ningú en l’espacle Pay-Pay. Va mantenir l'èxit tres anys amb aquest discurs. Anava a ser la tònica en les seves representacions: Rubianes s’apalancava als teatres. Les seves següents obres entre 1984 i 1991, no, sense paraules, En resum o Per l'amor de Déu, van acabar de perfilar l'estil d'un monologuistes original, proper i amb molta personalitat.
"Perdem un gran patrimoni perquè era irrepetible", diu el seu manager
Ssscum!, La seva següent proposta, estrenada el 1992, el va convertir en un dels actors més reconeguts d'Espanya. Tres anys després va celebrar els tres lustres en solitari, amb el hilarant Rubianes: 15 anys, on reunia el millor dels seus espectacles des de 1980. Ens trobem al Rubianes ja actual. Al mateix actor que ja s'escapava (sense abandonar) dels teatres, i apareixia a la ràdio, el cinema, la televisió ... el Makinavaja de la versió televisiva del còmic del popular Ivà.
Triomfava amb espectacles estudiats, molt treballats, però amb una important dosi d'improvisació.. Sobre la marxa, obres com la impressionant Rubianes solamente, que es va mantenir nou anys a l'escenari, requerien actualitzacions constants.
Les referències a la situació social i els gestos els personatges del moment eren una constant. Por eso el público repetía. Per això el públic repetia.
Havia filó però, per damunt de tot, hi havia ganes de passar-s'ho bé, de criticar, de denunciar, de lloar. D'explicar la societat actual. "Les meves obres estan plenes de coses que es parlen i es diuen per aquí, tothom les coneix", deia, en referència a la proximitat ia la quotidianitat dels seus plantejaments. La mateixa filosofia va entusiasmar a milers d'espectadors amb Rubianes solament, el següent espectacle, el més llorejat i el que més empremta va deixar al públic, que s'eternitzen dolçament al Capitol Des de 1997 fins 2006.
Des d'Àfrica amb amor
Rubianes sempre presumia de tolerant. "Porto 25 anys treballant a Catalunya en castellà i mai he tingut cap tipus de problema", va comentar a Público. En realitat, Rubianes parlava el llenguatge del carrer. Recitava en castellà, improvisava en català, introduïa botifarrons en gallec.. I fins i tot un llarg paràgraf en suahili, com en el seu últim espectacle, La sonrisa etíope, per al qual va compartir protagonisme en l'escenari amb cinc ballarines de diverses tribus d'Etiòpia, lloc on (igual que a Kenya) passava llargues temporades. "M’invento coses en aquesta llengua, perquè ens sembla incomprensible. És parlar per no dir res ... És el pa de cada dia en plena campanya electoral", comentava fa un any, abans de les eleccions generals de 2008.
Dos anys abans de El somriure ..., va dirigir Lorca eran todos, una obra en la qual recuperava la memòria històrica a través de textos d'Ian Gibson, Agustín Perón o José Luis Vila Sanjuán. Va ser el seu debut com a director, accidentat per unes polèmiques declaracions a TV3 en què criticava "a l'Espanya de la caverna troglodita".
Teatre de laboratori
L'actor Carles Flavià, amic i company, va reconèixer ahir la faceta "seriosa" de Rubianes: "destaca la seva tasca d'investigació teatral i que, quan no estava sobre l'escenari, tenia un to molt seriós".
Toni Coll, productor de Fila 7, representant i amic de Rubianes, ho va definir com "algú volgut i admirat; un patrimoni de tots que es perd, perquè és irrepetible". Montilla, "un dels pocs polítics que em ve a veure sempre", en paraules de Rubianes, va destacar "les ganes de gaudir de la vida". Un tipus incorrecte que, segons Maruja Torres, "deia veritats com punys i ens feia riure".
Extret d’un article de la web del diari “Público”