Operat amb èxit un nen que tenia 31 dits (15 a la mà i 16 al peu)

Degut a l'hexadactília que és una condició genètica en la qual una persona té sis dits en una o ambdues mans, o en un o tots dos peus. Aquesta és un tret genèticament hereditari; es tracta, de fet, d'una cas de codominància i algunes poblacions presenten una gran proporció de persones amb sis dits.
L'hexadactília no es defineix merament com tenir sis dits per mà o sis dits per peu. A més, requereix que cadascun dels sis dits tingui el seu propi raig, això és, que, vist per raigs-x, no s'observin dos dits que estiguin més units que ho estarien els d'una mà normal (a diferència que en la polidactília). Els no especialistes i els mitjans, tanmateix, empren els dos termes indistintament.
Hi ha el rumor que Anna Bolena, esposa del rei Enric VIII d'Anglaterra i mare de la reina Elisabeth I d'Anglaterra, tenia sis dits en una mà.
Hom afirma que el gegant bíblic Goliat tenia sis dits a cada mà i a cada peu.

La polidactilia (del grec  «poly»=«molt» i «daktylos»=«dit») és un trastorn genètic on un humà o animal neix amb més dits a la mà o en el peu dels quals li correspon (regularment un dit més).

Aquest trastorn pot ser causat per una aberració cromosòmica, com la síndrome de Patau (trisomia del parell 13), però també pot presentar-se naturalment per un sol gen. És recomanable realitzar almenys un examen físic buscant altres alteracions que facin sospitar d'algun trastorn genètic.

El dit addicional és generalment un petit tros de teixit fi i suau. De vegades conté os sense articulacions; ocasionalment el dit es troba complet i funcional. El dit extra sol situar-se després del menovell, menys freqüentment del costat del polze i inusual entremig d'altres dits. Sol ser una bifurcació d'un dit normal, i rares vegades neix de la nina com els altres dits.

Aquesta condició afecta a 1 de cada 500 bebès nascuts vius,[1] encara que la freqüència augmenta en certs grups (com els Amish a causa de l'efecte fundador).

Feta aquesta petita introducció anem al fons de la notícia publicada a diversos mitjans de comunicació

Un nen de sis anys a la província nord-oriental xinesa de Liaoning, que havia nascut amb 31 dits (15 a la mà i 16 en el peu), va ser sotmès a una operació per extirpar 11 d'aquestes extremitats, va informar l'oficial "Diari del Poble".

El nen, el nom del qual no va ser fet públic, va néixer amb polidactilia (més dits dels 20 habituals) en la localitat de Yingkou, i va ser operat a l'hospital Shenjing de la ciutat de Shenyang, capital provincial, va destacar el diari, que va mostrar fotos de les mans i peus del petit abans i després de l'operació.

La mare del nen, cognomenada Liu, va explicar al portal informatiu Sina.com que el seu fill era objecte de burla dels seus companys en la guarderia, la qual cosa li havia generat un caràcter retret, per la qual cosa la família va decidir dur a terme l'operació.

El noi es mostrava reticent a anar a escola a causa de la crueltat dels altres nois, sempre portava les mans en les butxaques i es negava a descalçar-se, recorda la seva progenitora.

A més, tenia problemes per agarrar els coberts per menjar i no podia escriure correctament, ja que alguns dels dits "extra" amb els quals havia nascut estaven pegats uns a uns altres.

Els metges de l'hospital Shenjing, de la Universitat Mèdica de Xina, van aprovar dur a terme l'operació tenint en compte la curta edat del nen, ja que així és més fàcil que s'adapti als seus "nous" peus i mans.

De fet, segons el llibre Guinness dels Rècords les persones amb més dits del món són dos nois indis (Pranamya Menaria i Devendra Harne, de 4 i 15 anys, respectivament), però aquests només tenen en ambdós casos 25 dits, sis menys dels quals tenia el nen xinès.

EFE

A dos quarts de dues del migdia la televisió analògica ha deixat d'emetre a Torrelles de Foix

La televisió analògica ja és història. L'apagada dels repetidors analògics del centre emissor de Collserola ha posat punt final aquest dimarts a les 12 del migdia a un important procés de renovació tecnològica, que permetrà veure la televisió només en forma digital. Pràcticament ja s'havia implantat la TDT a tot el territori. Només a l'entorn de l'àrea metropolitana de Barcelona i alguns municipis de Lleida i Girona continuaven les emissions en analògic, que arribaven encara a quatre milions d'espectadors.

Tot i que aquí a Torrelles de Foix fins a dos quarts de dues del migdia no s'ha fet realitat plenament, una hora abans només les emissions de la Televisió de Catalunya (TV3) eren les que tenien el cartell de: "Aquest canal deixa d'emetre, ara per veure'l teniu que sintonitzar-lo per la TDT"

Avui sí, després  de que per activa i passiva s'anunciés l'apagada, semblava que tindria que passar allò del conte del pastor i el llop; per més que ho deien els mitjans de comunicació a Torrelles i el Penedès aquesta fase d'apagat no tenia lloc. No sé si a Pontons per allò de les dificultats orogràfiques tenen emissions analògiques, sigui com sigui, durant l'anterior fase d'apagat molts pobles que tenien les antenes receptores adaptades han tingut considerables problemes per captar la senyal de la TDT. Esperem que tot sigui per a bé i que aquest nou hoste a casa nostra ens aporti qualitat, informació, esbarjo i entreteniment i sobretot la possibilitat de poder triar bons programes entre la gran graella televisiva.

L'apagada analògica va començar a Catalunya al juliol de l'any passat, però el camí cap a la TDT va començar molt abans. Va ser necessària l'adaptació i la construcció de centenars de torres de comunicacions per fer arribar el senyal digital arreu del territori.

Els ciutadans van ser fonamentals per al procés. Van haver de canviar o adaptar les antenes, i adquirir o bé un descodificador digital o bé una televisió nova que ja el portés incorporat. Tot plegat per accedir a un paquet d'uns 35 canals de televisió gratuïts i amb millor qualitat d'imatge, a més de nous continguts interactius que amb el temps s'aniran ampliant.

Les comarques de Girona van ser pioneres en l'apagada analògica i la implantació de la TDT. L'última que ha fet la transició ha estat la Cerdanya. Al camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, l'apagada analògica ja es va completar a finals de febrer, quan es van tancar els principals centres emissors a La Mussara i el Montcaro. També ahir es va completar l'apagada analògica als centres emissors del Pirineu de Lleida.

Per poder atendre els dubtes i les queixes d'aquests primers dies d'apagada analògica, els ciutadans poden trucar al 012 o consultar la pàgina web www.tdt.cat. Es recomana als ciutadans adreçar-se als instal·ladors autoritzats, que són els més indicats per comprovar si les possibles incidències tenen relació amb la cobertura del senyal, o amb problemes de la instal·lació.

Una pantalla tàctil en la pell (SKINPUT)

 Especialistes de la Universitat Carnegie Mellon (CMU), en Pittsburg (Pennsilvània, EE. UU.) i investigadors de  Microsoft van presentar al públic un dispositiu experimental de nova generació que utilitza la pell humana de l'avantbraç i del palmell de la mà com una pantalla tàctil.

La innovació, anomenada Skinput, és un conjunt de bio sensors acústics que detecten patrons de so, que es produeixen en tocar l'avantbraç o el palmell de la mà.

Els científics afirmen que cada àrea de la pell té una signatura acústica específica que s'associa amb els sensors amb funcions com marcar un telèfon o jugar al Tetris. Burxades i gestos també poden ser usats per introduir les ordres.

Per posar el sistema en funcionament, fa falta donar uns copets amb la punta dels dits en un àrea del braç. El braçalet, col·locat a la zona del bíceps, amb un projector incorporat, recull ones que es transmeten a través dels teixits del braç fins a la zona per sobre del colze.

Els investigadors afirmen que l'innovador dispositiu té una precisió de fins a un 95% en la detecció de punts i funciona fins i tot quan la persona està en moviment.

Asseguren que en un futur el Skinput serà capaç de transmetre ordres a dispositius mòbils o a un PC a través de tecnologies sense fils, com Bluetooth.

El saber no es compra amb diners? Això sembla si més no

El matemàtic rus Grigori Perelman, qui va refusar a rebre en 2006 la prestigiosa medalla Fields, considerada com el Premi Nobel de les Matemàtiques, ara es nega a acceptar un milió de dòlars.

Una institució nord-americana vol atorgar-li els diners per resoldre un dels problemes matemàtics més complexos del món: la Conjectura de Poincaré, considerada com un dels set dilemes del mil•lenni.

Però no és clar si Perelman, qualificat com un "geni solitari i molt introvertit" i que s'ha retirat de les matemàtiques perquè està "decebut" de la professió, acceptarà el milió ofert per l'Institut de Matemàtiques Clay.

Ja que, com assenyala el corresponsal de la BBC a Moscou Richard Galpin, "és molt improbable, ja que necessitaria primer viatjar a Estat Units per recollir-ho".

La casa de caritat Warm Home("Llar Càlida") de Sant Petersburg, ciutat on ell resideix, ho va instar a prendre els diners i donar-los a institucions benèfiques russes.

Warm Housesugirió, en una carta oberta a través del seu lloc d'internet, que el matemàtic ja havia tingut un gest ètic en rebutjar la medalla Field, el premi més important del món en matemàtiques.

"Butxaca aliena"

Però sembla que Perelman, de 43 anys, està tan interessat en fortunes com en medalles, ja que aquesta setmana li hauria contestat a un periodista que li va preguntar sobre aquest nou premi que "ja ho té tot", a través de la porta tancada del seu apartament.

Un dels polítics més importants de Rússia, el president del Consell Federatiu Sergei Mironov, va sortir en defensa de Perelman i va demanar que el deixin en pau perquè decideixi per si mateix.

Segons l'agència de notícies russa Interfax, Mironov va indicar que "no és molt decent mirar la butxaca aliena i explicar els seus diners".

Perelman és la primera persona a rebutjar la medalla Fields, que li anava a ser atorgada al Congrés Internacional de Matemàtiques celebrat a Madrid, a l'agost de 2006.

"No estic interessat ni els diners ni en la fama", va dir per aquell temps, explicant la seva absència al congrés.

Des que es va excloure del món exterior quatre anys enrere, el matemàtic viu amb la seva mare en un petit apartament que, segons els veïns, està plagat de paneroles.

"No vull estar en exposició com un animal en el zoològic. No sóc un heroi de les matemàtiques. Ni tan sols sóc tan reeixit, per això no vull que tothom m'estigui mirant", ha estat una altra de les declaracions del matemàtic.

El corresponsal Galpin indica que la Conjectura de Poincaré és considerada un dels desafiaments més difícils al món de les matemàtiques i la seva resolució ha pres més d'un segle.

Una nova forma de veure el cinema; la trucada interactiva a la sala

Mirant per la xarxa he trobat aquesta notícia que també he escoltat a "El Món a RAC1", que ha estat el fil conductor perquè la publiqués al meu bloc.
Tinc que dir que és una còpia literal de la pàgina de "el confidencial.com".
Però com el tema m'ha semblat curiós i amb un cert to de novetat he transcrit fil per randa tot l'article i també he copiat el vídeo de la mateixa font.

La protagonista passeja per una construcció abandonada. La persegueix un psicòpata ‘prototip', d'aquests que van armats, rebenten portes i apareixen per sorpresa en els moments més inoportuns. Ella agafa el seu telèfon mòbil, amb la intenció de demanar ajuda. ¿A la policia? No.

Abans de la projecció, els espectadors han estat advertits que, per una vegada, han de deixar les seves terminals telefònics encesos en el transcurs de la mateixa. Intervinguda la pel·lícula, sona un telèfon a la sala.

-Espectadora: ¿Hola?

-Protagonista del film (agitada): ¡Hola! Has d'ajudar-me. No sé on estic. No pengis. ¿Ho faràs?

Un programari de reconeixement de veu analitza a l'instant les respostes de l'espectadora i tria la presa adequada per continuar la pel·lícula. La conversa es basa en frases curtes i en preguntes de resposta predictible o tancada, de manera que no pugui haver-hi massa sorpreses. L'heroïna pregunta sobretot per l'adreça que ha de prendre: dreta, esquerra, a dalt o a baix. L'ordinador selecciona la seqüència que s'adequa a la resposta, però ho fa a més a una velocitat inaudita. No hi ha corts. La cinta avança en tot moment a vint-i-quatre fotogrames per segon. Sense interrupcions.

Es tracta d'un projecte de la productora 13th Street que ha passat ja per algun festival de renom i que ha estat provat en diverses sales de Berlín, Alemanya. Last call (Última trucada) sembla que funciona, que provoca certa angoixa i incertesa en l'espectador i que multiplica per deu, segons els seus creadors, el nivell d'atenció dels mateixos davant la pel·lícula.

¿El futur era el 3-D?

A partir dels noranta, amb el boom del multimèdia, ja es van plantejar alguns experiments d'índole similar. El fet és que aquest tipus de projectes, que barregen l'acció imprevista del cinema amb la interacció que li és pròpia als videojocs, semblen ser una alternativa real de futur, potser un complement, a un 3-D que ni tan sols ha tingut encara temps d'instal·lar-se.

Fa molt que el cinema va trencar la quarta paret que li separa de l'espectador. Un exemple mític és el de la pel·lícula de Disney Peter Pa, en la qual es demana als espectadors que aplaudeixin per salvar a Campaneta. Llegendaris són també els monòlegs que alguns dels personatges de Woody Allen dirigeixen directament als espectadors. El mateix recurs utilitza Federico Fellini en Amacord. O les mirades a càmera. L'actriu Harriet Andersson mira a càmera en el clímax d'Un estiu amb Mónica, d'Ingmar Bergman, interpel·lant als espectadors sobre les qüestions plantejades en el film. Igual que ho fa Jean-Pierre Léaud, el nen protagonista dels 400 cops, en l'últim plànol de la genial pel·lícula de Truffaut.

Però mai abans un film havia avançat en funció de la resposta dels espectadors. El dubte ara és si això és de bo de bo el que els espectadors volen veure. Si el cinema no quedarà desnaturalitzat amb la implantació d'aquest tipus de trucatges. Pot ser que en el futur vegem les pel·lícules amb les ulleres posades i el telèfon mòbil a la mà. Pot fins i tot que el somni del granadí José Val de l'Omar, un cineasta genial de mitjan el XX, es faci realitat i aconseguim la visió tàctil. Podrem olorar el que veiem? Tocar-ho? Viurem una inundació a la pròpia sala destinada a augmentar l'efecte del film? Preguntes retòriques que sorgeixen de camí a les 4 dimensions.

Després de 3 anys, un soldat cec veu amb uns sensor a través de la llengua

Portava tres anys en tenebres. Una granada de mà a Bàssora (l'Iraq) en 2007 li va deixar completament cec. Craig Lundberg, soldat del Segon Batalló del Regiment de The Duke of Lancaster (del Regne Unit), va sobreviure a l'explosió, encara que va perdre l'ull esquerre i el dret va quedar danyat irremeiablement. Però aquesta setmana ha recuperat l'esperança. Un dispositiu en desenvolupament -el BrainPort- li permet distingir formes gràcies a que converteix els senyals visuals en elèctriques.

Als seus 24 anys, Lundberg ha estat triat pel Ministeri de Defensa del Regne Unit per provar la nova tecnologia, que podria revolucionar el tractament de la ceguesa. Per a això, el jove, fan del futbol, ha viatjat a Pittsburgh (EUA), on ha après a manejar-ho.

L'invent es basa en el principi de substitució de sentits -en el qual un sentit pot ser reemplaçat per un altre-. En aquest cas, els receptors sensitius de la llengua fan les funcions dels fotoreceptors dels ulls. Com? A través d'unes ulleres de sol que porten instal·lada una càmera. Aquesta va connectada a un aparell que converteix aquestes imatges en estímuls elèctrics i els pansa a la llengua a través d'un tub de plàstic que finalitza en una espècie de ?piruleta? omple de microelectrodos.

La diferent intensitat que se sent en la llengua -com un formiguejo- es correspon amb el negre, el blanc i el gris de les imatges, la qual cosa permet a l'afectat percebre la llum i la foscor i visualitzar en el cervell la forma dels objectes que té davant. També percep una mica de perspectiva i de profunditat.

Sembla ciència ficció, però funciona, tal com ha demostrat el propi Lundbergh, que va ser capaç de llegir la paraula ?cat? (gat en anglès) d'un foli situat a un metre de distància i de sortejar alguns obstacles en un circuit. ?És la primera vegada des de l'accident de l'Iraq que puc fer això?, va explicar orgullós el soldat. ?Sóc realista. Sé que no em va a retornar la visió, però és el que més s'apropa?, va afegir.

De moment, és només un prototip, però el potencial que té per canviar la meva vida és enorme?, assenyala Craig Lundberg, que malgrat la seva minusvalidesa ha escalat el Kilimanjaro, ha corregut la marató de Londres i juga en l'equip anglès per a cecs.

El dispositiu que ha provat el britànic, que afirma que se sent com si tingués una bateria en la boca o un caramel de pica-pica, consta de 400 punts que envien informació a la llengua. No obstant això, els dissenyadors pretenen ampliar-ho fins als 4.000 sensors, la qual cosa permetrà millorar la qualitat i claredat de les imatges. Així mateix, mentre s'usa el BrainPort no es pot ni parlar ni menjar, perquè el tub de la llengua ho impedeix. Però la idea és crear un producte més petit que permeti a l'afectat tenir-ho permanentment entre les dents i que possibiliti fer altres coses.

"Per dona no em surt res, per home tampoc, quin sexe teniu vos?"

Austràlia reconeix la primera persona amb gènere sexual ''neutre''

No sé si és un acudit de mal gust, però cada cop et quedés més perplex del tarannà que la humanitat té en referència a la seva sexualitat.
Escoltant la ràdio m'he assabentat d'aquesta notícia que et deixa sense paraules i et crea dubtes sobre la societat actual i conductes sexuals.

Londres.-  El britànic Norrie May-Welby no se sent home ni dona i ha aconseguit que les autoritats australianes el reconeguin com una persona amb gènere sexual neutre.

Segons informa avui la premsa digital britànica, May-Welby, de 48 anys, va néixer home però el 1990 es va sotmetre a una operació de canvi de sexe, però no es va sentir còmoda com a dona.

La setmana passada les autoritats australianes li van entregar un document -una espècie de nova "partida de naixement"- en què el reconeixen com a individu "neutre", ja que no poden establir si el cos de Norrie és masculí o femení, indica la pàgina digital del diari sensacionalista The Sun.

Nascut a Paisley (Escòcia), May-Welby va emigrar a Austràlia als 7 anys d'edat.

"El concepte d'home o dona no m'encaixa. La solució més simple és no tenir cap identificació sexual", va dir el britànic.


Foto: Norrie May-Welby, la primera persona amb gènere sexual neutre.
Font: EFE