Aquest lloc és variat i amb temàtica diferent, notícies de Torrelles de Foix, anècdotes, reculls d'Internet, articles personals i tot allò que pugui interessar a qualsevol persona. En una paraula, aquí podeu trobar DE TOT UNA MICA.
Curiositats dels segles XV - XVI
Al visitar el Palau de Versalles, de Paris, observem que el sublim palau no té banys.
En l'Edat Mitja no existien raspalls de dents, perfums, desodorants i molt menys paper higiènic. La femta i orines humanes eren llençades per la finestra del palau.
En un dia de festa, la cuina del palau era capaç de preparar un banquet per a 1.500 persones sense la més mínima higiene.
Veiem en les pel•lícules a la gent fent servir els ventalls. L'explicació no està en la calor, sinó en la mala olor que exhalaven les persones per sota els vestits (eren fets a propòsit per a contenir les olors de les parts íntimes perquè no es rentaven).
Tampoc hi havia costum de banyar-se per la falta de calor en les habitacions i d'aigua corrent. Així la mala olor era dissipat pel ventall.
Però solament els nobles tenien lacais que feien aquesta labor. A més de dissipar l'aire també espantaven els insectes que s'acumulaven al seu al voltant.
Qui ha estat en Versalles s'ha meravellat amb els seus jardins, enormes i bells, que en l'època eren mes usats que contemplats, ja que s'usaven com excusats en les festes promogudes per la reialesa, ja que no tenien banys i es reunia una gran quantitat de persones.
En l'Edat Mitja la majoria de les noces se celebrava en el mes de juny, al començament de l'estiu.
La raó era senzilla: el primer bany de l'any era pres al maig, així, al juny, l'olor de les persones encara era tolerable. Així mateix, com algunes olors ja començaven a ser molestes, les núvies duien rams de flors, al costat del seu cos en els carruatges, per a disfressar la mala olor. Així neix maig com mes de les núvies i la tradició del ram de núvia.
Els banys eren presos en una banyera enorme plena d'aigua calenta. El pare de la família era el primer a prendre-ho, després els altres homes de la casa per ordre d'edat i després les dones, també en ordre d'edat.
Al final els nens, i els bebès els últims. Quan s'arribava a ells, es podia fins i tot perdre un bebè dintre de l'aigua del bruta que podia estar.
Les teulades de les cases no tenien sota teulada i en les bigues de fusta es criaven animals: gats gossos, rates i altres bestioles. Quan plovia, les goteres forçaven als animals a baixar. D'aquí va néixer la típica expressió anglosaxona: 'Plouen gossos i gats (it is raining cats and dogs)'
Els més rics tenien plats d'estany. Certs aliments oxidaven el material i feia que molta gent morís enverinada, freqüentment per menjar tomàquets, que eren àcids.. Com provocaven aquest efecte, van ser considerats tòxics durant molt temps. En els gots passava el mateix, on, el contacte amb whisky o cervesa, feia que la gent entrés en un estat narcolèptic produït tant per la beguda com per l'estany.
Algú que passés pel carrer i veiés a algú en aquest estat podia pensar que estava mort i ja preparaven l’enterrament. El cos era col•locat sobre la taula de la cuina durant alguns dies i seguia amb la família mentre ells menjaven i bevien esperant que tornés en si o no.
D'aquesta acció va sorgir la vetlla que avui es fa al costat del cadàver.
Els llocs per a enterrar als morts eren petits i no sempre hi havia suficient lloc per a tots. S'obrien els taüts i es retiraven els ossos per a ficar un altre cadàver. Els ossos eren retirats a un ossari. De vegades a l'obrir els taüts es percebia que l'enterrat havia esgarrapat la tapa el que indicava que havia estat enterrat viu.
En aquesta època va sorgir la idea de, al tancar el taüt, lligar al canell del difunt un fil, passar-ho per un forat del taüt i lligar-ho a una campaneta sobre la terra. Si l'individu estava viu, solament havia de llençar del fil i fer sonar la campaneta per a ser desenterrat, ja que sempre es quedava una persona prop del lloc durant uns dies. D'aquesta acció sorgeix l'expressió 'Salvats per la campana'
Sant Jordi
Sant Jordi matant el drac
màrtir
Naixement
270, Diòspolis (actual Lod, Israel)
Mort
303, Nicomèdia
Enterrament
església de Sant Jordi (Lod)
Venerat en
Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies ortodoxes orientals, Església Ortodoxa Russa, esglésies luteranes, Església Anglicana
Canonització
494, Roma per Gelasi I
Santuaris principals
Lod
Festivitat
23 d'abril
Fets destacables
historicitat discutida; probablement no existí
Iconografia
matant un drac; com a cavaller, armat; escut o estendard amb creu roja sobre fons blanc
Patronatge
Alcoi, Anglaterra, Aragó, Banyeres de Mariola, Bulgària, Càceres, Catalunya, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Montblanc, Paiporta, Portugal, Rússia, Txèquia, Ucraïna; cavallers; enamorats (a Catalunya)
Culte suprimit
1969, per Pau VI (elimina el sant del santoral romà, però en deixa el culte com a opcional)
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 303). Militar romà i màrtir cristià. És considerat un parent de santa Nina. La seua popularitat en l'edat mitjana li ha portat a ser un dels sants més venerats en les diferents creences cristianes i fins i tot —en un fenomen de sincretisme— en el món musulmà.
De la vida del sant no se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com són ara el palimpsest Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle IX) o els escrits de Iacopo da Varazze (La Llegenda Àuria, segle XIII).
La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgius (en català, Jordi).
En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.
Tomba de Sant Jordi, l'església de Sant Jordi de Lod (Israel)
El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià.
Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.
El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cesarea.
El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.
Creu de Sant Jordi
Sant Jordi és el patró de diverses nacions i territoris, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, etc.
Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa catalana.
A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).
Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Claustre de la Catedral de Barcelona
La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.
Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades i Les Tradicions religioses de Catalunya d'Anna de Valldaura) creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona).
Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, així no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.
Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.
Icona de Sant Jordi, Museu Cristiano-Bizantí, Atenes.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.
Pintura mural de Sant Jordi, al Castell de Neuschwanstein, Baviera.
El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar a la seua dramatització allà on se'n venera la figura. Així, l'escenificació de la Llegenda més primitiva que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià) que la va viure el 1981 amb motiu del segon centenari de l'arribada de la Relíquia del Sant al poble. Actualment és una posada en escena espectacular en un paratge natural (el Parc de Vil·la Rosario) on participen més de 200 persones amb foc, llum, dansa i música en directe.
La Representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any (des de 1987) en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte enmurallat de la vila ducal, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia, i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons els cànons de l'època medieval, entre les quals s'hi poden trobar nobles, gent del poble, clero, jueus, etc...
Són també conegudes les "Llegendes" d'Alcanyís (Terol) o Santzurtzi (Biscaia).
Sant Jordi i Jaume I en la Batalla del Puig
En l'edat mitjana, sant Jordi va passar a ser patró de la Corona d'Aragó i de Portugal en contraposició a Sant Jaume. El rei Alfons i els seus descendents converteixen l'apòstol en un símbol del combat contra l'islam, naixent així la imatge de Sant Jaume Matamoros.
La Batalla d'Alcoraz va tindre lloc l'any 1096 en les proximitats d'Osca. L'exèrcit aragonés, dirigit pel rei Sanç III, assetjava la ciutat des del campament establit en el Castell de Montearagón. El combat queda travat quan els assetjats reben ajuda des de Saragossa. La tradició assegura l'aparició de Sant Jordi en el camp de batalla, guanyada pels cristians capitanejats pel rei Pere I d'Aragó, ja que Sanç va morir durant l'assetjament mentre inspeccionava les muralles d'Osca.
Després de la batalla d'Alcoraz, i sobretot a partir del segle XIII, es popularitza la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó, donant lloc a noves tradicions sobre aparicions en combats. En la Crònica de Jaume I el monarca fa referència a l'ajuda del sant tant en la batalla del Puig prolegomen a la presa de València com al setge de Mallorca.
L'alliberament d'Alcoi del setge que patia a la primavera del 1276, i la subseqüent victòria sobre els musulmans el dia 23 d'abril, dóna lloc a la llegenda de Sant Jordi Matamoros. Segons la llegenda, fou sant Jordi qui rescatà els soldats cristians d'una emboscada al barranc de la Batalla; tanmateix segons els fets històrics documentats, aquesta batalla fou una severa derrota per als cristians. És per aquesta llegenda que les icones de sant Jordi a Alcoi i les poblacions veïnes inclouen imatges de musulmans fugint i altres motius pareguts, en comptes del tradicional drac[2]. Aquesta versió difosa pel sud del País Valencià difereix de la tradició típicament alcoiana en la que s'apareix sobre les muralles de la vila durant el setge d'Al-Azrāq. La defensa alcoiana estava capitanejada per mossén Ramon Torregrossa el qual segons la tradició va demanar en oració la intervenció del sant
Davant del greu i imminent perill de què eren coneixedors els alcoians, s'havien congregat molt enjorn en la xicoteta església parroquial i allí davant de l'ara Santa, el Déu de les batalles havia descendit a les mans d'un sacerdot, que si era una torre en la fe, era un gegant en l'amor a la seua pàtria; el seu nom ens l'ha conservat també la tradició; s'anomenava Ramón Torregrossa; en aquell tràngol verdaderament crític, poble i sacerdot, verdaderament identificats, imploraven del cel valor i força suficients per a resistir, auxili i protecció per a véncer; i perquè foren valedores les seues pregàries i oracions, interposaven els mèrits d'un sant màrtir, que les tropes cristianes aclamaven com a patró i als que els musulmans anomenaven el Senyor o Hualí; quan aquells valents, oblidat-se del perill, estaven en místic arrapament, una veu robusta i de comandament es va sentir de talaia en talaia, de torre en torre, A les armes! A les armes! Repetia. Els moros sobre el Portell!. No va ser menester més; com el que desperta de dur malson, aquells alcoians van tornar a la realitat, tant més clara quan donant-los exemple el clergue, es desposseïx de les vestidures sagrades, empunya la primera cosa que troba a mà i arenga perquè li seguisquen a defendre el punt vulnerable; pocs eren els defensors, però amb ells estava el poder del cel; invoquen Sant Jordi i quan més dur era l'atac, quan més en perill es troben aquells herois, flota en l'aire un blanc núvol que a les llampades del sol es convertix en àuria i sobre ella un cavall bellíssim que munta i guia un guerrer que porta sobre el seu pit una creu del color de la sang, el qual llançant dards, posa, o fora de combat als més temeraris dels moros com Alazrach (sic), o en vergonyosa fugida als més prudents. Victòria per Sant Jordi!, exclamen tots. Victòria pel nostre patró!
Làpida a l'església de Sant Jordi d'Alcoi
"La documentació de l'època, però, és poc respectuosa amb la tradició". El primer punt contradictori és que la Crònica del rei Jaume I només menciona la mort del cabdill Al-Azrāq però cap intervenció divina a diferència del Puig i Mallorca. Pel que se sap la primera referència a Sant Jordi a Alcoi és un benifet a l'església de Santa Maria datat el 1317 i no és fins a l'any 1394 que apareixen serioses referències respecte el patronatge del sant. La primera vegada que apareix l'anotació "patró nostre" data de l'any 1420. El 1551 en la Segona part de la història de València el teòleg Pere Antoni Beuter segueix en prou fidelitat la Crònica de Jaume I però hi afegeix la valenta reacció dels alcoians i la figura de mossén Toregrossa. Vicent Carbonell, sí que fa que aparega amb tot luxe de detalls la fantàstica escena del màrtir romà en la Célebre Centúria publicada el 1672. El que desconeixen ambdós historiadors és l'atac musulmà a Alcoi d'Al-Abbas de 1304 i que en la primeria del segle XIV va existir a Alcoi un capellà anomenat Ramón Torregrossa o que Al-Azrāq va morir el 5 de maig, no el 23 d'abril de 1276 .A mesura que passa el temps el fet s'engrandix i és dóna per segura la intervenció divina. Aquests autors van voler marcar un fet perquè Alcoi entrara en els annals de la història i van crear la llegenda de Sant Jordi Matamoros. Més de set-cents anys de tradició i veneració al Sant de Capadòcia, a donat lloc a través dels segles, a la festa de Moros i Cristians.
Fou a principis del segle XIX quan l'alcoià Miquel Gironès, encarregà fer una imatge del sant "matamoros" no falta de polèmica dins d'alguns sectors catòlics actuals. Iconografia que, al capdavall, i al llarg del segle es convertiria en l'oficial. La iconografia de sant Jordi fins el segle XIX fou la d'aquest amb el Drac. A tal efecte, en les festes del segle XVIII, fins i tot es celebraven actes com els de la Cucafea, que recordaven l'esmentada llegendaEl conjunt escultòric policromat actual és obra de l'escultor valencià Enrique Galarza i Moreno, realitzada el 1940 que substitueix al desaparegut durant la guerra civil.
A l'església de Sant Jordi d'Alcoi es pot veure el llenç que representa la batalla que els alcoians van mantindre el 1276, tal com la va interpretar el pintor Ferran Cabrera Cantó
